Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges

19.10.19

Las ventanas

 

Ventana, Amarillo, Francia, Viejo

 Las ventanas

 No mires desde fuera hacia dentro.
Las ventanas son la intimidad de otro.

Aguarda que la luz se apague y entonces...
imagina; eso, solamente eso te está permitido.
 
Aguarda y cuando veas al niño en el regazo,
a la madre sentada y pensativa,
al hombre aturdido y silencioso,
al gato dormido con los ojos cerrados,
entonces, sólo entonces, sabrás que nada es cierto.

Y en las tuyas, en las ventanas tuyas,
entorna los postigos,
o abre los batientes...
Ventila tu morada,
ahuyenta los fantasmas,
descorre las cortinas,
haz cuanto quieras como si fueran tuyas.

Pero... acuérdate, nunca, nunca rompas los cristales.
Permite que la luz se cuele en esa su transparencia.

A veces la penumbra hablará de tu miedo,
a veces acompañará la imagen de las rosas,
esas que son robadas,
las que te trae a veces, pronto en las mañanas.

A veces el rayo que deslumbra
descubrirá tu misterio escondido.
Y entonces, solo entonces, te cubrirás el rostro para que no se descubra.

Pero recuerda siempre... la ventana es rendija,
la que se abre al mundo, la que muestra la imagen...

No le cierres la puerta.

Porque a través de ella...
comprenderás aquello que te ha sido vedado,
aprenderás a oler el perfume que los árboles sueltan,
apreciarás la luz que en tornasol se bebe,
te amarás a ti mismo,
y en silencio profundo gustarás de ese mundo
que no creías tuyo.

Aunque esto tampoco  representa certeza.


 Les finestres

No miris de fora estant entaforant-te dintre.
Les finestres son propietat d'un altre.

Espera que la llum s'esvaeixi i llavors...
imagina; això, i només això, es el que se't permet.

Atansat i llavors quan vegis el nin just a sobre la falda, 
la mare asseguda i absent, 
l'home  transmutat i en silenci,
el mixo dormint amb el ulls ben closos, 
llavors, només llavors, sabràs que no hi ha cap certesa.

I de las teves. de les finestres teves,
ajusta els porticons
obren els batents...
Ventila les estances,
fes fugir les quimeres,
fes córrer les cortines,
fes tot allò que vulguis, talment, com si elles fossin teves.

Però recorda... mai, mai els trenquis els vidres.
Permet que la llum travessi la seva transparència.

La penombra a vegades parlarà del temor, 
a voltes farà companyia a les roses,  
a les que són robades, 
aquelles que ell et porta, just quan es fon en l'alba.

A vegades la llum, persistent, enlluernadora,
descobrirà el més ocult misteri.
I llavors, sols llavors, amagaràs el rostre tot just perquè no es vegi.

Però recorda sempre... la finestra es l'escletxa,
la que s'obre al món, la que mostra la imatge.

No li tanquis la porta.

Perquè just només a través d'ella...
comprendràs tot allò que t'ha estat vedat, 
aprendràs a percebre el perfum que desprenen els arbres,
copsaràs la llum en tornassol que passa coll avall, 
i podràs estimar-te,
i des del més pregon silenci gaudiràs d'aquest món
que mai has percebut com teu.

I ni malgrat això presentarà  certesa.  









18.10.19

Amb els peus nus / A pie desnudo




Imatge Aurora Gassó

Amb els peus nus

Amb els peus nus damunt la terra on vaig néixer

pretenc sentir les textures del sòl.

Ja no m’importa que se’m clavin les pedres,

que s’agafin amb força els granets de sorra que desprèn el sauló.

Tan se val si són mica, negra o blanca,                  

tan se val si és feldespat o si és quars.


Jo vull sentir la humitat de la terra,

el frec humil del substrat que ens amara,

l’olor profund del fullam que es podreix
i torna a nodrir els arbres.


Amb els peus nus camino nord enllà,

on la fresca t’inunda,

per viaranys ignots on no hi resta ningú.


I arreu del món, desitjo trobar l’herba

fresca, radiant, ufana i diligent

que s’afanyi a guarir els meus peus dolorits.

Anna Babra



A pie desnudo



A pie desnudo sobre la tierra donde nací

pretendo percibir la textura del suelo que ahora piso.


Ya no me importa que las piedras laceren,

que se agarren con fuerza los granos de arena 
que suelta la arenisca.

Ni me afecta tampoco si son de mica, blanca o negra,  

ni siquiera si son de feldespato o de cuarzo.


Quiero sentir la humedad de la tierra

el suave tacto del sustrato que inunda,

el  profundo perfume de la hojarasca,

humus que torna a  nutrir los árboles de nuevo.


A pie desnudo camino hacia lo lejos,

donde el fresco te inunda,

por senderos ignotos y ya no queda nadie.


Y allí donde se llegue, al mundo si es posible,

deseo encontrar la hierba.

Fresca, radiante, ufana y diligente

que se preste a restañar mis pobres pies heridos.

Anna Babra

13.10.19

Ferit - Herido



FERIT

Si creues els braços damunt meu
se m’estreny el respir.
Deixa que recolzi el meu cap damunt del teu pit
Això m’amanyaga l’esperit ferit.
Besa’m suau, al coll, a l’esquena, al  bell mig del cap.
I així jo seré capaç d’acceptar les teves moixaines.

I en un moment donat podré correspondre la teva besada.
Només et demano que no t’apressis .

Anna Babra



HERIDO

Si entrecruzas los brazos sobre mí
se me estrecha  el respiro.
Deja que apoye mi cabeza sobre  tu pecho.
Permite que, de este modo, alivie mi espíritu herido.
Bésame suavemente, en el cuello, en la espalda, justo sobre mi cabeza.
Y así, yo, seré capaz de aceptar tus mimos.

Y en un momento dado acertaré corresponder  tu beso.
Solamente te pido que no te inquiete la espera.

Anna Babra