Móres - Zarzamoras

 

 

Móres

                                                                                   

L’estiu està punt de cloure’s ,

les móres d’esbarzer lluen aquell vermell intens.  

I els
seus granets lluents, negres, madurs

tempten els dits per abastar-les.

I en cada intent les punxes de les branques

esgarrinxen mans, braços, dits

d’aquells agosarats que intenten collir-ne.

 

Tot i així el delit d’omplir-ne el cistellet

guanya la partida i fluieixen els renecs.

 

Ens taquem les mans i ens llepem els dits.

 

A mitja tarda, netes i ensucrades

omplen el caçó , afegim suc de llimona

i esperem que les bombolles petin.

 

Aleshores, la cuita està feta.

 

Mentre empotem la reserva d’hivern,

en gaudim ara que ja està més freda,

tast i aroma a la gola plaer merescut i diví.

 

Poc ens importen els braços i els dits ben senyalats.

 

Anna Babra

 

 

 

Zarzamoras

 

El verano está llegando ya a su fin,

las moras del zarzal lucen ese rojo intenso.            

Y sus drupas relucientes, negras, maduras,             

cual diablillos, tientan esos dedos… los tuyos y los míos.

Pero en cada intento los pinchos de las ramas

laceran manos, brazos, dedos

de aquellos atrevidos que osan recogerlas.

 

Mas el deseo de llenar la cestilla

gana la partida y surgen exabruptos y reniegos..

Nos manchamos las manos, nos chupamos los dedos,

sigue la tarea…

 

A media tarde, limpias, bañadas de azúcar,

llenan el cazo, añadimos zumo de limón

y esperamos el estallido de las burbujas.

Y entonces la cocción ya ha terminado.

 

Mientras llenamos botes, la reserva de invierno,

la  gozamos hoy cuando ya está más fría,

degustación y aroma, lamiendo la cuchara,

placer merecido y divino.

 

Muy poco importan ya  los brazos ni los dedos lastimados.

 

Anna Babra

Forats - Agujeros

 

    Forats

Un dia d’aquests, o avui potser,

em compraré uns pantalons esparracats.

 

Sí, d’aquells que mostren els genolls pelats,

aquells que teníem quan érem infants.

 

Tacats de vermell, plens de mercromina.

Tots espellifats sense més ni més, de jugar

a la plaça, de jugar al carrer, de caure debades,

de caure per res, i aixecar-se prest.

 

I potser llavors tindrem la llavor,

la llavor de sempre, la que ja hem perdut.

 

Ens transformarem  en figura estranya,

de genolls pelats, que no casaran,

amb les nostres mans plenes ja de pigues,

plenes i cansades de tant abastar.

 

Anirem alhora

amb tots aquests temps.

I si no ens agrada lluir aquests forats,

els dels pantalons

ni els genolls pelats,

mostrarem els altres que son plens o buits

més no importarà.

Ningú hi furgarà.

 

Anna Babra

 

 

Agujeros

 

Un día de estos,  y  por qué no hoy,

comparé unos pantalones con agujeros

de esos raídos, lijados, horadados adrede.

 

Sí, de aquellos que muestran rodillas lastimadas,

aquellas que lucíamos cuando éramos niños.

 

Pintadas de rojo, con la mercromina.

Heridas, raspadas, casi en carne viva,

y despellejadas de tanto jugar

en la calle, en la plaza, de caer sin más,

y en pie una vez y otra vez más.

 

Y quizá entonces,  semilla en la mano,

simiente de siempre, la que se perdió.

 

Mudaremos, sí,  en figura extraña,

rodillas lijadas, que no encajarán

ni con esas manos llenas de lunares,

llenas y cansadas de tanto abastar.

 

Y armonizaremos

con los tiempos, hoy.

 

Y si no nos gusta lucir agujeros,

ni en los pantalones

ni en las rodillas,      

mostraremos otros, llenos o vacíos.

 

Y no importará.

Nadie hurgará en ellos ni preguntará.

 

Anna Babra