Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poema i reflexió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poema i reflexió. Mostrar tots els missatges

9.5.20

A través del cristal / Des de darrera el vidres




A través del cristal

Ahora que la lluvia ya no arrecia
y la cortina de agua se ha transformado en una ducha suave,
en un descenso ordenado de líneas que discurre en el aire,
todo es calma, silencio musical entre las frondas.


En los cristales, las gotas,
obedeciendo a la ley de la gravedad,
resbalan lentamente
como ríos minúsculos en su mundo transparente.
Se engordan, se transforman en lágrimas dulces
Y, entonces, como bolas deseosas de aventura,
descienden raudas para estremecerse
contra el marco del ventanal.


La criatura contempla.
Se distrae en este discurrir de las gotas de lluvia
que se empecinan en crear dibujos que él adivina
siguiendo el trazo de cada una de ellas.
Construye con ellos historias lejanas.

Y así se acerca el mediodía,
aún sin luz en el horizonte. 

Anna Babra


Des de darrera els vidres

Ara que la pluja ja afina
I la cortina d’aigua es transforma en una dutxa suau,
en una descens ordenat de línies que transita dins l’aire,
tot es calma, silenci musical entre les frondes.
Als vidres, les gotes,
obeint la llei de la gravetat
llisquen lentament
com rius minúsculs dins un món transparent.
S’engreixen, es transformen en llàgrimes dolces,
i llavors, com boles àvides d’aventura,
cauen rabents fins a estremir-se
contra l’ampit del finestral.

La criatura contempla.
Es distreu en aquest anar i venir de les gotes de pluja
se s’entesten en fer dibuixos
que ell endevina seguint el traç de cada una.
Crea amb ells històries llunyanes.

I el migdia s’acosta,
sense llum encara a l’horitzó 

Anna Babra

7.5.20

Si el llenguatge de les flors .... Quan tot això acabi / Si el lenguaje de las flores... Cuando esto se acabe...




                     

Si el llenguatge de les flors .... Quan tot això acabi


Si el llenguatge de les flors pogués apropar-nos,
que , estant tant a prop no ni podem tocar-nos!

I si fórem capaços de mesurar el silenci,
de mirar i no només veure,
d’escoltar i no tant sols sentir, de forçar
la mesura entre uns i entre altres...
Aleshores, potser, tot seria més fàcil.


Quan tornarem a jeure sobre l’herba
sense por, sense patir perquè pell i pell s’acosten totes soles?

No gosem ni mirar-nos als llavis
perquè el delit no ens porti a besar-nos
Ni en un bes suau d’aquells de mitja tarda,
d’adolescent novell, un bes tímid,
de flors, delit i de basarda.
D’un frec suau, de demà, d’esperança.

Quin gust tindrien ara les teves moixaines?
Quina escalfor, quin fred produirien?
Quina serenor portaria el palmell de la teva mà?
Quina frisança al coll i a l’esquena.

Si el llenguatge de les flors pogués ajudar-nos...
quines flors haurem de triar,
quines seran les que ens tornin la vida?
Orquídies, cards, roselles, roses, glicina, xeringuilla,
clavells, violetes, ravenisses, ...

Quin gust tindrà la teva pell esquerpa,
quan tot això s’acabi?
Esquerpa se m’ha fet en aquesta distancia,
forçada, imposada a cops de dall,
a cops de llenguatge, inequívoc?
El frec suau de la teva pell em produirà esgarrifances.
Quin gust tindran les teves moixines?
Recordarem els temps en que apropar-se,
apropar-se fins l’infinit era plaer i no pur patiment?

I si això mai s’acaba? Què farem doncs?
Seguirem obedients o somniadors?
O com sempre, restarem indomables?

Pel que fa a flors,
que cadascú triï la seva. 



Si el lenguaje de las flores...   Cuando esto se acabe...


Si el lenguaje de las flores pudiera acercarnos…
Qué, estando tan cerca, ¡ni podemos tocar-nos!

Si fuéramos capaces de medir el silencio,
de mirar y no únicamente ver,
de escuchar y no solo  de oir, de forzar
la medida entre unos y otros...
Entonces, quizá sí, todo fuera más fácil…

¿Cuándo volveremos a yacer sobre la hierba
sin miedo, sin sufrir porque piel y piel, elles solas, se acercan?

No osamos ni tan solo a mirarnos los labios
no sea que el deseo nos llevara a besarnos.
Ni un beso suave de aquellos de tarde,
de adolescente novel, de primerizo,
un beso tímido, de flores,
de deseo y  de temor al tiempo.
De roce suave, del mañana, de esperanza.

¿Qué gusto tendrían ahora tus caricias?
¿qué calidez , qué frío producirían hoy?
¿Qué sosiego traería la palma de tu mano?
Qué desazón en la espalda, en el cuello.

Si el lenguaje de las flores puede acaso ayudarnos...
que flores deberemos elegir,
cuáles serán las que traigan a la vida de nuevo?

Orquídeas, cardos amapolas, rosas, glicinas, celindas,
claveles, violetas, rabanizas...

¿Qué sabor tendrá tu piel huidiza
cuando todo esto se acabe?
Huidiza se me ha hecho en esta distancia,
forzada, impuesta a golpe de guadaña,
a golpes de lenguaje,  ¿inequívoco?
El roce suave de tu piel me producirá escalofríos.
¿Qué gusto tendrán entonces tus caricias?
¿Recordaremos los tiempos en que acercarse,
acercarse hasta el límite era placer y no puro padecer?

¿Y si esto no termina nunca? ¿Qué haremos pues?
¿Seguiremos obedientes o soñadores?
O como siempre, ¿permaneceremos indomables?

Y por lo que se refiere a las flores,

que cada uno elija la que guste.



                        
Anna Babra