Si el llenguatge de les flors .... Quan tot això acabi
Si el llenguatge de les flors pogués apropar-nos,
que , estant tant a prop no ni podem tocar-nos!
I si fórem capaços de mesurar el silenci,
de mirar i no només veure,
d’escoltar i no tant sols sentir, de forçar
la mesura entre uns i entre altres...
Aleshores, potser, tot seria més fàcil.
Quan tornarem a jeure sobre l’herba
sense por, sense patir perquè pell i pell s’acosten totes
soles?
No gosem ni mirar-nos als llavis
perquè el delit no ens porti a besar-nos
Ni en un bes suau d’aquells de mitja tarda,
d’adolescent novell, un bes tímid,
de flors, delit i de basarda.
D’un frec suau, de demà, d’esperança.
Quin gust tindrien ara les teves moixaines?
Quina escalfor, quin fred produirien?
Quina serenor portaria el palmell de la teva mà?
Quina frisança al coll i a l’esquena.
Si el llenguatge de les flors pogués ajudar-nos...
quines flors haurem de triar,
quines seran les que ens tornin la vida?
Orquídies, cards, roselles, roses, glicina, xeringuilla,
clavells, violetes, ravenisses, ...
Quin gust tindrà la teva pell esquerpa,
quan tot això s’acabi?
Esquerpa se m’ha fet en aquesta distancia,
forçada, imposada a cops de dall,
a cops de llenguatge, inequívoc?
El frec suau de la teva pell em produirà esgarrifances.
Quin gust tindran les teves moixines?
Recordarem els temps en que apropar-se,
apropar-se fins l’infinit era plaer i no pur patiment?
I si això mai s’acaba? Què farem doncs?
Seguirem obedients o somniadors?
O com sempre, restarem indomables?
Pel que fa a flors,
que
cadascú triï la seva.
Si el lenguaje de las flores...
Cuando esto se acabe...
Si el
lenguaje de las flores pudiera acercarnos…
Qué, estando
tan cerca, ¡ni podemos tocar-nos!
Si fuéramos capaces
de medir el silencio,
de mirar y
no únicamente ver,
de escuchar
y no solo de oir, de forzar
la medida
entre unos y otros...
Entonces, quizá
sí, todo fuera más fácil…
¿Cuándo volveremos
a yacer sobre la hierba
sin miedo,
sin sufrir porque piel y piel, elles solas, se acercan?
No osamos ni
tan solo a mirarnos los labios
no sea que
el deseo nos llevara a besarnos.
Ni un beso
suave de aquellos de tarde,
de adolescente
novel, de primerizo,
un beso
tímido, de flores,
de deseo
y de temor al tiempo.
De roce
suave, del mañana, de esperanza.
¿Qué gusto
tendrían ahora tus caricias?
¿qué calidez
, qué frío producirían hoy?
¿Qué sosiego
traería la palma de tu mano?
Qué desazón
en la espalda, en el cuello.
Si el
lenguaje de las flores puede acaso ayudarnos...
que flores
deberemos elegir,
cuáles serán
las que traigan a la vida de nuevo?
Orquídeas, cardos amapolas, rosas, glicinas, celindas,
claveles, violetas,
rabanizas...
¿Qué sabor
tendrá tu piel huidiza
cuando todo
esto se acabe?
Huidiza se
me ha hecho en esta distancia,
forzada,
impuesta a golpe de guadaña,
a golpes de
lenguaje, ¿inequívoco?
El roce
suave de tu piel me producirá escalofríos.
¿Qué gusto tendrán
entonces tus caricias?
¿Recordaremos
los tiempos en que acercarse,
acercarse hasta
el límite era placer y no puro padecer?
¿Y si esto
no termina nunca? ¿Qué haremos pues?
¿Seguiremos obedientes
o soñadores?
O como
siempre, ¿permaneceremos indomables?
Y por lo que
se refiere a las flores,
que cada uno elija la que guste.
Anna Babra