
Omplen els sembrat de blat,
taquen de color el daurat,
mostren vermell, i taronja, i groc, i blanc, i rosat.
Són símbol de controvèrsia
Com si el vermell volgués dir:
Vine que jo t’acarono, vine que et vull fer patir.
Si t’hi acostes et captiven,
si te n’emportes un ram,
són tan ufanes i febles
que quan les tens a la mà,
es marceixen, es colltorcen,
es malmeten tot just senten el teu tacte de la mà,
i abans que arribis a casa
ja totes s’han esfullat.
On han perdut la ufania,
on s’ha quedat el delit,
quan han deixat de cridar-te
vermell sang o color fi?
De les llavors, puntets negres
en el pa del forn veí,
de les fulles, té per beure
d’algunes parts, pur verí.
Des dels anys de molts mil·lennis,
camins més enllà des d’aquí,
que ja els faraons egipcis
en portaven per partir.
Avui dia, per alguns, és sang i fetge,
per altres remei prescrit.
Pels manefla contraban,
calés, violència, esclavatge.
Per altres negoci fi,
entre embuts i entre matrassos
s’embutxaquen el destí.
Pel turista imatge fina,
pel pagès una mal son d’herba...
Per la nena de la Nora
gallaret, lluïssor i delit.
I a l’hora d’arribar a casa
plor perquè ja s’han marcit.
Dualitat, controvèrsia,
a la vora del
camí.
Anna Babra
Amapolas
En el
sembrado destacan,
manchan el
trigo dorado,
rojo,
naranja, amarillo, blanco y también rosado.
Símbolo de
controversia,
como si el
rojo dijera:
Ven que voy
a acariciarte, ven que te hago sufrir.
Si te acercas
te cautivan,
si quieres
llevarte un ramo,
son tan
ufanas y endebles
que solo al
sentir tu tacto
se marchitan
y se mustian,
y al
tenerlas en la mano en un momento
se ajan.
Y aún sin
llegar a casa
ya todas se
han deshojado
¿Dónde está
esa ufanía?
¿Dónde quedó
aquel deseo?
¿Ya dejaron
de llamarte?
Rojo sangre,
color fino.
Las
semillas, puntos negros
en el pan de
la tahona,
de las hojas y los pétalos, suave té,
bebida sana,
bebida sana,
de otras
partes, ... !veneno¡
Desde
antiguos milenios,
caminos que
ellas mandan
que faraones
egipcios
las llevaban al partir.
Para
algunos, hoy día, quiero y duelo,
quiero y
muero,
para otros, ...
prescripción.
Para
malvados violencia, alijos,
dinero, esclavos.
Para otros, buen negocio,
que entre
embudos y matraces
se embolsan
el destino.
Para turistas:
¡Qué imagen! ¡Qué, destello qué belleza!
Para aldeanos,
un mal sueño, mala hierba…
Para la niña
de Nora
ababol,
fulgor, anhelo.
Pero al
regresar a casa
lloros
porque se perdieron.
Dualidad,
controversia,
a la vera del camino.
Anna Babra



A las flores les pasa lo mismo que a los colores. Cada cual tiene su preferido/a. Y también provocan diferentes estados de ánimo y reflexiones diversas.
ResponEliminaFeliz domingo.
En la variación está el gusto, verdad, Cayetano.
EliminaAún que siendo monotemática, de flores y más flores...veo que tu fidelidad es encomiable. Gracias.
Salud.
Anna Babra
D.una flor aparentment tan sencilla has fet un preciós i verídic poema. Qui no ha explaiat la vista i ha gaudit d.un camp de roselles....i qui no s.ha entristit en veure.la esfullada entre els dits. Delicios poema Anna. M.has recreat la vista i la ment....Pilar
ResponEliminaEspero que aviat poguem gaudir d'un passeig entre roselles al poble.
EliminaUna abraçada, Pilar.
Anna Babra
Fràgils, molt fràgils les roselles.
ResponEliminaLes fulles de la rosella es poden cuinar com si fòssin espinacs i les llavors son menjívoles. Hi ha fleques que elaboren un pa de galleret que és molt bo.
Les roelles resulten però verinoses per alguns animals i, em sembla que d'una espècie de rosella se'n treu l'opi.
El teu poema m'agrada, és inpirat. Et felicito.
Francesc Cornadó
Gràcies. Els teus comentaris són sempre un repte. Gràcies, m'agraden els reptes.
EliminaCuinaré pètals de roselles. Les llavors ja les he tastades. El pa encara no, hauria de saber on en fan.
Salut, Francesc.
Anna Babra
Bonic poema Anna. Retorn a la infantesa. Els gallarets eren les nostres flors preferides.Com molt bé dius "dualitat" servien per jugar a cuinetes i també era el ram que portàvem a casa quan tornàvem de berenar a la font.
ResponEliminaS'aprecia molt el teu comentari. Benvinguda.
EliminaA mi em captiven però, ara, sé que no he de collir-les.
Salut, Rosa Mª, ara més que mai.
anna Bab ra
Vaig trobar roselles dijous, un munt de roselles a Can Feu, a les afores de Sabadell. Dignes de figurar em el teu poema.
ResponEliminahttps://anoharradelvalles.blogspot.com/2020/05/roselles-can-feu.html
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaEspero que gaudissis de la passejada i la imatge et quedés presa a la retina.
EliminaAra en vinc, digníssimes. Quines inatges. Quina passejada!!
Gràcies, Francesc. Aquest blog és teu. Sempre miro altres entrades.
Anna Babra
Hola, Anna
ResponEliminaAmapolas...mis flores favoritas. Será por su delicada sencillez? Las llevo con frecuencia a mis versos:
No conozco Venecia,
su mágico amanecer de góndolas.
Pero hoy he visto,
un campo de amapolas
bailando con el viento
y un pájaro en el sauce,
silbando libertad.
Buenas noches, Anna.
Son delicadas y tan sencillas. Sus pétalos como si fueran papel de seda, frágiles... Precioso tu poema. Muchas gracias.
EliminaUn abrazo, Soco.
Anna Babra
Muy hermoso lo que dices. Las flores lo saben.
ResponElimina¿Las flores tienen una sabiduría envidiable?
Elimina"Las flores lo saben". Y si llegamos a entender su lenguaje silbaremos como el pájaro en el sauce.
Salud, Soco.
Anna Babra
Que los campos de amapolas inunden tu retina.
Anna Babra
A mí me recuerdan dias de la infancia, cuando nuestros padres nos llevaban en la moto a casa de la tia Madalena, a pasar el dia con los primos en ese medio campo que era entonces el barrio del Canalillo de Madrid. En el camino cruzábamos dorados trigales plagados de rojas amapolas y supe despues que ya tenia yo entonces alma de místico, pues no quería cogerlas sino verlas, no quería mirarlas sino verlas, no quería verlas sino serlas
ResponEliminaEl juego entre mirar y ver, el sueño entre estar y ser. Filósofo empedernido. Un placer.
ResponEliminaSalud, Enrique.
Anna Babra