Temps de figues
En collirem un cistell,
n’omplirem una plata ben grossa.
Les tastarem tot llepant-nos dels dits
la goteta de la mel que ja degota.
¡Són figues de coll de dama!
I una tarda de pluja, d’aquella pluja fina,
en farem melmelada per quan vingui l’hivern.
Anna Babra
Y ahora tiempo de higos
¡Un cesto, recogeremos!
Llenaremos una buena bandeja.
Los cataremos lamiéndonos
de la punta de los dedos la gotita de miel
que justo se desprende…
Son higos de “coll de dama”
Y una tarde de lluvia, de esa lluvia fina,
haremos mermelada para tiempos de invierno.
Anna Babra


Que buen poema de estilo clásico -y ya sabes que todo lo clásico es moderno- te ha salido. En línea con la sencillez: la observación del medio, los sentidos atrapados por el objeto higo, la participación de otros individuos y un ejercicio de elaboración final. Y yo me quedo relamiendo...las palabras. Gracias, Anna.
ResponEliminaGracias a ti por tus palabras. En realidad es un pequeño poema que no pretende más que plasmar un acto de recuerdo y una delicia en los labios.
EliminaSalud.
Anna Babra
mmmm!
ResponEliminaLa miel en los labios.
EliminaUn abrazo
Anna Babra
¡Oh, qué lejana mi infancia y comer higos subido a la higuera! Qué lejos los pasaros del final del verano y aquellos días del invierno ayudando a la abuela a hacer el pan de higos...
ResponEliminaAbrazos.
panses i figues i mel i mató. Un poema de les coses petites, i laxants....
ResponEliminaSalut
Sí de les coses petites, de la mel als llavis
EliminaSalut, Francesc.
Anna Babra
Ricos y sabrosos, como tu poema. Además son muy buenos para ir al baño. No es muy "romántico" esto último, pero es cierto.
ResponEliminaUn saludo.
Placer y utilidad recogidos en un fruto harto humilde.
EliminaSalud, Cayetano.
Anna Babra
Magnífic poema, m'has fet pensar en la goteta de mèl que assaboria quan era un nen.
ResponEliminaLes figues és l'únic que m'interessa de la figuera, el fruit és, al meu entendre, l'únic positiu que té aquest arbre de llenya fràgil que no serveix ni per a fer una foguera, al cremar espurneja perillosament i el fum que fa cou als ulls, l'ombra de la figuera fa venir mal de cap, les fulles son rasposes, les arrels son invasives i els ocells no hi fan mai cap niu.
Et felicito per el poema.
Francesc Cornadó
Ah però les figues, fruit humil i alhota un plaer.
EliminaUna plàtera damunt la taula, temptació assegurada.
Gràcies pel teu comentari.
Salut, Francesc.
Quin moment més poètic i dolç ! hi ha tradicions ben llamineres :)
ResponEliminaBona setmana !!.
Bull al foc fent bombolles que explosionen amb un so de plof, plof,
Eliminaque igual que la gota de la mel posa, mai més ben dit, la mel als llavis.
Salut, Artur
Anna Babra
Ummm...ja daleixo a la boca el fruit exquisit, la textura, l.olor i la dolçor, i retorna l.infància amb el cistell, on damunt les fulles rasposes reposen els fruits tan senzills. El poema Anna desperta sentits....
ResponEliminaI quin contrast la pell tan fina i sedosa de les figues amb el tacte aspre de les fulles, tant diferent que fa extremir la pell.
EliminaUna abraçada.
Anna Babra
Soy castellano parlante, pero me gusta más tu texto en catalán. Es más grato al oído.
ResponEliminaUna abraçada. Anna
Cómo me gusta lo que dices. Coincido contigo. En catalán está mejor logrado; tiene musicalidad. De hecho es, en este caso, el original.
EliminaUn abrazo, Luís Antonio
Anna Babra
...Estoy viendo mi higuera, desde la galería ofreciéndome sus higos, aún algo inmaduros. Necesitan aún unos días de sol. La higuera y su ternura están en muchos de mis poemas.
ResponEliminaSiempre un regalo leerte, Anna. Abracísimo.
Confío en que los higos de tu higuera hayan madurado suficiente para deleitarlos.
EliminaUn abrazo estrecho, Soco.
Anna Babra