Ah si el llorar fuera un estallido,
si la falta de cordura,
fuera locura,
si el estallido llevara al sollozo,
si pudiéramos llorar cuando nos apetezca,
si no pudiéramos contener la ira,
si todo se tornara de color …
naranja.
Entonces pañuelo en mano
secaríamos las lágrimas,
secaríamos la sed,
miraríamos al horizonte,
y quizá, solo quizá
echaríamos a andar.
Anna Babra
Ah si plorar fos un esclafit,
si la manca de cordura
fos bogeria,
si l’esclafit portés al plor desfet,
si poguéssim plorar quan ens vingués de gust,
si ni tant sols poguéssim contenir la ira,
si tot es tornés de color…
taronja.
Llavors mocador en mà,
eixugaríem les llàgrimes,
apaivagaríem la set,
miraríem vers l’horitzó,
i potser, tant sols potser,
farcell a l’esquena i camí endavant
Anna Babra
Tant si es pot com si no, no en queda altre que posar el farcell a la esquena i a caminar endevant.
ResponEliminaBona setmana i bon camí !
Que siguem capaços de plorar davant la bellesa.
EliminaBon camí. Artur. I salut
Anna Babra
Hay tantas motivaciones para llorar. El sábado, escuchando La consagración de la primavera en un concierto en directo, me venían ganas de llorar ¡por la belleza! Otras veces el ahogo es desencadenado ¡por la ira! Pero la peor lágrima es la suscitada ¡por la impotencia!
ResponElimina(Me apetecía dar rienda suelta a los signos de admiración)
Lo cierto es que conviene echar a andar una vez llorado (que cada cual busque su forma)
Coincido contigo en que la peor lágrima es la de la impotencia. Pero dejemos que las lágrimas surjan también delante la belleza. Es un placer que no debe evitarse.
EliminaSalud, Fackel
Anna Babra
No siempre están los resortes alineados y lubricados. Como todo, requiere entrenamiento y en especial abandonar la costumbre de contenerse. Las emociones son para soltarlas y liberarnos.
ResponEliminaQue seamos siempre capaces de liberar las lágrimas cuando lo necesitemos.
EliminaUn abrazo, Francisco.
Anna Babra
Plorem a vegades per poca cosa, i altres per ràbia o impotència. Amb la meva filla gran, ploràvem com magdalenes tots dos en escoltar el 'romance de curro el palmo' de Serrat.
ResponEliminaSalut.
El pitjor plor és el de la impoténcia. Gaudim del que ens fa sensibles. He tornat a escoltar en Serrat i, sí, se m´han negat els ulls.
EliminaSalut Francesc.
Anna Babra
Sentiments encadenats que ens acompanyen per el camí.
ResponEliminaSalut
Francesc Cornadó Estradé
Que el plor de la bellesa superi el de la impotència durant el camí.
EliminaSalut i un plaer. !!
Anna Babra
Comparteixo aixó de la "impotencia".
ResponEliminaSalut
La impotència és el pitjor dels plors. S'esdevé un sanglot inèdit.
Elimina..."Si el llorar fuera un estallido"...
ResponEliminaAhí me has dado, Anna. Para mi, por suerte o no, lo es. Todos, todos mis sentimientos, muchísimas veces, estallan en lágrimas. Desde siempre y cada vez más, ahí, al alcance de los ojos, siempre dispuestas a saltar, sin pedirme permiso, y sin poder evitarlo... Una liberación?...
Cariños, Anna.
Què bonic. Quina reflexió més certa de la impòtencia. I de l'alliberament que es produeix en un mateix quan la contenció no s'imposa
ResponEliminaQue no s',imposi mai la contenció
EliminaSalut , Márai Antònia.